L’Ajuntament de Constantí sol·licita la revisió i l’aclariment de la sentència del Suprem sobre el repartiment de l’IAE del complex petroquímic

L’Ajuntament de Constantí ha presentat un escrit davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem en el marc del recurs de cassació 8987/2024, amb l’objectiu de sol·licitar la correcció, l’aclariment i que es complementi la Sentència 484/2026 del passat 21 d’abril. Aquesta resolució judicial aborda un aspecte clau en la fiscalitat local: la distribució de l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE) quan una mateixa activitat es desenvolupa en diversos municipis. En aquest cas, l’objecte de debat són els ingressos generats pel complex petroquímic de Repsol, l’activitat del qual abasta els termes municipals de la Pobla de Mafumet, Constantí i Perafort 

Un dels punts centrals del recurs és el que fa referència al tractament del recàrrec provincial de l’IAE. Segons el consistori, la sentència incorre en un error en afirmar que cap de les parts litigants havia qüestionat aquest aspecte durant el procés. L’Ajuntament defensa que aquesta qüestió sí que va ser objecte de debat al llarg de tot el procediment judicial. A més, recorda que la Regla 17a del Text de la Instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques (TIIAE) exclou expressament de distribució tant el coeficient de situació com el recàrrec provincial. En canvi, el Tribunal Suprem considera que el coeficient de situació no s’ha de repartir entre municipis, però sí el recàrrec provincial, una interpretació que el consistori titlla de “contradictòria”. Per això, sol·licita que es corregeixi aquest error material o, subsidiàriament, que el tribunal es pronunciï expressament sobre la legalitat de l’aplicació d’aquest recàrrec. 

L’escrit també assenyala una suposada confusió en la sentència entre la meritació de l’impost i la competència per exigir-lo. Segons el Suprem, l’IAE es merita al municipi on es troba la major part de la instal·lació de l’activitat econòmica. L’Ajuntament de Constantí discrepa d’aquesta interpretació i sosté que la meritació és una qüestió estrictament temporal, mentre que la competència per liquidar i recaptar l’impost és una qüestió territorial diferenciada. En aquest sentit, defensa que la normativa només atribueix la competència recaptatòria al municipi principal, sense alterar el moment en què es merita l’impost. El consistori considera que aquesta confusió afecta el nucli del raonament jurídic de la sentència. 

Un altre dels punts controvertits és la importància de la ubicació física de l’activitat econòmica. El Tribunal Suprem havia indicat que aquest factor és “rellevant però no essencial”. Tanmateix, l’Ajuntament manté una posició radicalment contrària i assegura que la localització física constitueix l’element central del conflicte. Segons el seu argument, d’aquesta ubicació depèn tant el municipi amb competència per exigir l’impost com la manera en què s’ha de distribuir entre les diferents administracions implicades. A més, el consistori subratlla que tota la regulació de l’IAE en aquests supòsits es basa precisament en criteris de territorialitat. 

El recurs també retreu al Suprem no haver donat resposta a una qüestió rellevant plantejada durant el procés: la possibilitat que el municipi “exactor” pugui aplicar criteris fiscals d’altres municipis afectats. Segons la Regla 17a.5 del TIIAE, el municipi encarregat de recaptar l’impost pot consultar i utilitzar informació procedent d’altres ajuntaments per distribuir correctament les quotes. L’Ajuntament de Constantí interpreta que això implica la possibilitat d’aplicar també determinades ordenances d’altres municipis. En no resoldre aquest aspecte, considera que la sentència incorre en una “incongruència omissiva”, és a dir, una manca de resposta a una pretensió essencial. 

Davant aquestes qüestions, l’Ajuntament de Constantí demana al Tribunal Suprem que revisi la sentència. En concret, sol·licita: -la correcció dels errors materials detectats; - o bé,  l’adopció d’un auto complementari que clarifiqui aspectes clau com:  la legalitat del recàrrec provincial, la distribució del coeficient de situació, la diferència entre meritació i competència territorial, la importància de la ubicació física de l’activitat, i la possibilitat d’aplicar ordenances de municipis afectats.  A més, el consistori invoca jurisprudència del mateix Tribunal Suprem que estableix l’obligació de resoldre totes les pretensions formulades per les parts. El cas posa sobre la taula una qüestió de gran transcendència per al finançament municipal: com s’ha de repartir l’IAE quan una empresa opera en més d’un terme municipal. El debat gira entorn de quina part de l’impost correspon al municipi “exactor”, quina s’ha de redistribuir i com s’han d’interpretar les regles específiques del TIIAE en relació amb la territorialitat. La resolució definitiva del Suprem podria tenir un impacte significatiu en la gestió tributària de nombrosos ajuntaments arreu de l’Estat.